Oury

Després de unes cuantes hores de camió i autocar i unes cuantes tones de pols, hem tornat a Ouagadougou.

Vam deixar Koudougou fa un parell de dies per anar a Boromo i agafar una mena d'autobús que ens portaria a Oury, un petit poble d'aquests de cases de fang. Vam estar més de mitja hora per encabir-nos tots al minibus, aprofiten l'espai d'una manera surrealista (vaig calcular que erem unes 40 persones).

A Oury ens esperava el Ngile, el president de l'associació de Máscares, que ens va acollir a casa de la seva familia. Per què us feu una idea, Oury no té ni electricitat, els porcs et desperten per la nit per què entren als patis de les cases a rebuscar menjar dins les olles i els plats i ens hem hagut de turnar l'únic matalás que tenien (una nit pel Bruno i l'Elena i l'altre per mi i el Pere). Quan vam arribar, una allau de nens cridant i saltant ens van venir a rebre i vam desapareixer en un núvol de pols i nens emocionadíssims. De seguida vam aconseguir unes taules i vam muntar un escenari a la "disco/bar/plaça/lloc d'esdeveniments" del poble. Van estar tota l'estona mirant com ho preparavem tot, i haurieu d'haver vist les seves cares quan vam treure els titelles…sobretot la Sirena que aquí li diuen Mami Watta (que ve de l'angles Mamy Watter). 

Al dia seguent teniem un festival de máscares a una ciutat propera, com 12 Km.. a la qual ens van portar en moto (cosa que, si portes ulleres i evites quedar-te cec per la pols, mola molt fer). Allà ens van rebre tots els Anciens du village, vam estar una estona fent protocol, presentacions i entrevistes i vam anar a la plaça/ esplanada de terra amb cadires de plástic cosides amb filferro a preparar-nos per l'espectacle. I van començar a entrar homes amb vestits fets de palla tenyida de colors rosa, groc, turquesa i amb unes máscares cada cop més grans representant micos, ocells, bous, llunes … i els "griots" tocaven els tambors mentre els que portaven les máscares ballaven movent el cap (máscara de fusta inclosa) amunt i avall. (Encara no he pasat les fotos.. però jo us en penjaré alguna).

La verirar és que em fa una mica de pena tornar a Ouaga, s'está tant bé als pobles (tot i que aquesta nit agrairé no dormir a terra), però tenim actuacions en un parell d'escoles (ull viu que aquí les classes tenen 120 alumnes) i en el centre cultural burkinabé!

(us volia enviar una foto però triga massa)

Petons grans i forts per tots!

Bonne Arrivée!

Ho se, he trigat una mica però la veritat és que des que he posat els peus a Burkina que no hem parat.
Com ja us deveu imaginar estic estupendament i encantada amb tot, tot i tot.

La veritat és que portem uns dies sense parar. Ens movem casi cada dia, actuem casi cada dia i grabem cada dia… així que les meces capacitats poètiques ara mateix són escasses.

Estar a Burkina és redescobir. Només faig que buscar totes aquelles coses que recordava, trobar-me inesperadament amb aquelles que havia mig oblidat i somriure per totes elles: Les paraules en Moree (recordava "Nasara" -blanc- però no recordava altres paraules com "kabe"- s'ha acabat- "Zindi"-seu- o "Barca" -gràcies- ), la manera que tenen de saludar-se (quan et dones la mà amb algú has de deixar-la lliscar fins que trobis el dit anular de l'altre persona per "chasquear los dedos"), els baobabs, les parades dels autobusos on mil dones amb safates enormes al cap (que tu no arribes a entendre com s'aguanten) t'ofereixen tot tipus de begudes (inclús begudes que no pots comprar perque no sortiries de la letrina en una setmana), les dutxes amb galleda veient el cel estrellat, el sorollet dels llangardaixos que estan a les parets i es menjen els mosquits, la sensació d'estar cobert de pols, les cerveses de més de mig litre que a Barcelona mai m'hagués pocgut beure, nens i nens i nens per tot arreu (cada cop que actuem surten un munt de nens del no res i de cop i volta en tenim 300 o 400 rodejant l'escenari)...

No tinc gaire temps per mi, així que no tinc gaire temps per llegir, pensar, dibuixar, i viure-ho exactament com voldria, però crec que tampoc és el que toca ara. La convivència està sent força fàcil. Ja sabeu que jo sóc una mica estricta amb algunes coses i però ens estem complementant tots molt bé i hi ha molt bon rollo.
Quan sigui a Bénin potser us puc escriure coses amb més qualitat filosòfica o de caire més introspectiu…ara per ara només dir-vos que estic gaudint molt del viatge, que estem trobant molts artistes, titellaires, músics, escultors… disposats a ensenyar-nos la seva feina i acompanyar-nos i que els burkinabés son un amor.

Cada un de vosaltres apareixeu de maneres diferents al llarg del dia, per una cosa o una altra, i m'encanta pensar-vos i recordar-vos així, dient: ojalà ara …. estigués aquí, això li encantaria.


Je vous embrace très très fort!

Fins aviat.



(Estic així de feliç -ver foto- i vaig en màniga llarga perquè aquí és "hivern" i per la nit fa "fresca")

Au revoir

Tots els que em coneixeu bé (i per tant els únics que sabreu de l'existència d'aquest blog) sou conscients de les meves escasses capacitats tecnològiques, de lo poc que m'agraden aquestes coses i de lo poc que necessito conectar-me a internet quan sóc fora, i especialment a l'África, així que nosé si això és una pèrdua de temps, si hi tornaré a escriure o si es podrirà aquí. 

La intenció és mantenir-vos informats. Millor informats que a la resta, i més poéticament informats que a la resta. Per que sé que vosaltres no en tindreu prou amb un "estic viva" al mur del Facebook i per que si em passen coses importants com per exemple… que acabo vivint dins d'un baobab o … em fan Voudou o vudú o budú y em quedo calva…o… em faig amiga d'una girafa que viu en un oasis o alguna cosa per l'estil, vull que sigueu els primers en saber-ho.

Aquesta serà la meva manera de sentir-me més a prop vostre, cosa que segur que necessitaré en molts moments per que seré molt feliç però també seré molt lluny i us trobaré a faltar. També molt.  

Petons i petons i petons per tots.

Proximes notícies des de Oua-ga-dou-gou!


PS: Para los "quisquillosos" no vull ni una referència a les meves faltes d'ortografia, ¿estamos?