Aquest ha estat, sens dubte, el viatge més llarg de la meva vida.
No sé si sou cosncients de la capacitat que tenen els africans per multiplicar el nombre de persones que poden entrar en un vehicle…jo l'he viscuda "en mis propias carnes" en un viatge de, ni més ni menys, 18h de durada.
Vaig deixar Ouagadougou en un minibus a les 6 del matí. Comodement asseguda al costat d'un home que es podía permetre el luxe de dormir. Als 10 minuts vam haver d'invertir-ne 45 per canviar una roda, i també vaig descobrir que duiam unes 5 caps de peix sec sobre el cotxe, i sobre les quals havien colocat, molt amablement, la meva motxilla. Poc després de resoldre el tema de la roda, vaig haver de passar al davant i compartir seient amb una dona "cuyo trasero" triplicava el meu, cosa que per una hora no té cap tipus de trascendència però després de 7h, a la una del migdia en un país Saehlià comença a ser, si més no, molest.
Si no vam parar 10 cops a ensenyar els papers del cotxe als militars, policies i demés homes atractius vestits de militars amb botes d'aquelles negres i boina al estil Sankara, no vam parar cap. Si no ens van adelantar 100 camions carregats amb deu vegades més cotó del permés per qualsevol "Dirección General de Trafico" de qualsevol país, tampoc no ens va adelantar ningú…. tot i que a alguns els vam tornar a adelantar nosaltres quan els forats de la carretera van desequilibrar el vehicle i clar, un cop es tomba un camió d'aquests, ja pots resar i seure a l'ombra d'un arbre a pacientar (paraula que ve del francès "patienter"que vol dir esperar amb molta paciencia i que he incorporat necessariament al meu vocabulari).
A tot això vaig fer amics, una familia que viatjaba cap a Kandi i que eren d'alla. El jove de la familia fins i tot em va deixar una de les seves tarjetes de móvil Benineses perque truqués a tots els meus contactes i em va dir que ja li tornaria quan arribés a Kandi. El conductor em va oferir una poma, sota la forma classica de dir les coses com si fossin ordres que tenen aquí "Il faut manjer pomme".. vale..vale.. es que no tens opció! I vaig impartir una petita classe de geografia a partir d'un debat sobre la nacionalitat de Celine Dion que va consistir en identificar els paísos des dels quals es pot o no arribar en cotxe a Estats Units.
Pel camí vam passar per tanguiéta, Natitingou, Ouenou… i vam atropellar a un rat penat, mig milió de mosquits, una granota, casi un gos, casi una cabra, casi alguns nens. Pel camí també vaig suar més del que pensava que podría soportar, tot i que un cop a Kandi he re-batut el récord.
Però lo més important de tot és que a les 12h de la nit estava a Parakou! Val, dient-me a mi mateixa que si no fos tan tossuda podría haver fet el viatge en dos dies i haver arribat com una rosa, però vaig arribar.
No sé si sou cosncients de la capacitat que tenen els africans per multiplicar el nombre de persones que poden entrar en un vehicle…jo l'he viscuda "en mis propias carnes" en un viatge de, ni més ni menys, 18h de durada.
Vaig deixar Ouagadougou en un minibus a les 6 del matí. Comodement asseguda al costat d'un home que es podía permetre el luxe de dormir. Als 10 minuts vam haver d'invertir-ne 45 per canviar una roda, i també vaig descobrir que duiam unes 5 caps de peix sec sobre el cotxe, i sobre les quals havien colocat, molt amablement, la meva motxilla. Poc després de resoldre el tema de la roda, vaig haver de passar al davant i compartir seient amb una dona "cuyo trasero" triplicava el meu, cosa que per una hora no té cap tipus de trascendència però després de 7h, a la una del migdia en un país Saehlià comença a ser, si més no, molest.
Si no vam parar 10 cops a ensenyar els papers del cotxe als militars, policies i demés homes atractius vestits de militars amb botes d'aquelles negres i boina al estil Sankara, no vam parar cap. Si no ens van adelantar 100 camions carregats amb deu vegades més cotó del permés per qualsevol "Dirección General de Trafico" de qualsevol país, tampoc no ens va adelantar ningú…. tot i que a alguns els vam tornar a adelantar nosaltres quan els forats de la carretera van desequilibrar el vehicle i clar, un cop es tomba un camió d'aquests, ja pots resar i seure a l'ombra d'un arbre a pacientar (paraula que ve del francès "patienter"que vol dir esperar amb molta paciencia i que he incorporat necessariament al meu vocabulari).
A tot això vaig fer amics, una familia que viatjaba cap a Kandi i que eren d'alla. El jove de la familia fins i tot em va deixar una de les seves tarjetes de móvil Benineses perque truqués a tots els meus contactes i em va dir que ja li tornaria quan arribés a Kandi. El conductor em va oferir una poma, sota la forma classica de dir les coses com si fossin ordres que tenen aquí "Il faut manjer pomme".. vale..vale.. es que no tens opció! I vaig impartir una petita classe de geografia a partir d'un debat sobre la nacionalitat de Celine Dion que va consistir en identificar els paísos des dels quals es pot o no arribar en cotxe a Estats Units.
Pel camí vam passar per tanguiéta, Natitingou, Ouenou… i vam atropellar a un rat penat, mig milió de mosquits, una granota, casi un gos, casi una cabra, casi alguns nens. Pel camí també vaig suar més del que pensava que podría soportar, tot i que un cop a Kandi he re-batut el récord.
Però lo més important de tot és que a les 12h de la nit estava a Parakou! Val, dient-me a mi mateixa que si no fos tan tossuda podría haver fet el viatge en dos dies i haver arribat com una rosa, però vaig arribar.
