miércoles, 20 de marzo de 2013

Ouagadougou - Parakou

Aquest ha estat, sens dubte, el viatge més llarg de la meva vida.

No sé si sou cosncients de la capacitat que tenen els africans per multiplicar el nombre de persones que poden entrar en un vehicle…jo l'he viscuda "en mis propias carnes" en un viatge de, ni més ni menys, 18h de durada.

Vaig deixar Ouagadougou en un minibus a les 6 del matí. Comodement asseguda al costat d'un home que es podía permetre el luxe de dormir. Als 10 minuts vam haver d'invertir-ne 45 per canviar una roda, i també vaig descobrir que duiam unes 5 caps de peix sec sobre el cotxe, i sobre les quals havien colocat, molt amablement, la meva motxilla. Poc després de resoldre el tema de la roda, vaig  haver de passar al davant i compartir seient amb una dona "cuyo trasero" triplicava el meu, cosa que per una hora no té cap tipus de trascendència però després de 7h, a la una del migdia en un país Saehlià comença a ser, si més no, molest.

Si no vam parar 10 cops a ensenyar els papers del cotxe als militars, policies i demés homes atractius vestits de militars amb botes d'aquelles negres i boina al estil Sankara, no vam parar cap. Si no ens van adelantar 100 camions carregats amb deu vegades més cotó del permés per qualsevol "Dirección General de Trafico" de qualsevol país, tampoc no ens va adelantar ningú…. tot i que a alguns els vam tornar a adelantar nosaltres quan els forats de la carretera van desequilibrar el vehicle i clar, un cop es tomba un camió d'aquests, ja pots resar i seure a l'ombra d'un arbre a pacientar (paraula que ve del francès "patienter"que vol dir esperar amb molta paciencia i que he incorporat necessariament al meu vocabulari).

A tot això vaig fer amics, una familia que viatjaba cap a Kandi i que eren d'alla. El jove de la familia fins i tot em va deixar una de les seves tarjetes de móvil Benineses perque truqués a tots els meus contactes i em va dir que ja li tornaria quan arribés a Kandi. El conductor em va oferir una poma, sota la forma classica de dir les coses com si fossin ordres que tenen aquí "Il faut manjer pomme".. vale..vale.. es que no tens opció! I vaig impartir una petita classe de geografia a partir d'un debat sobre la nacionalitat de Celine Dion que va consistir en identificar els paísos des dels quals es pot o no arribar en cotxe a Estats Units.

Pel camí vam passar per tanguiéta, Natitingou, Ouenou… i vam atropellar a un rat penat, mig milió de mosquits, una granota, casi un gos, casi una cabra, casi alguns nens. Pel camí també vaig suar més del que pensava que podría soportar, tot i que un cop a Kandi he re-batut el récord.

Però lo més important de tot és que a les 12h de la nit estava a Parakou! Val, dient-me a mi mateixa que si no fos tan tossuda podría haver fet el viatge en dos dies i haver arribat com una rosa, però vaig arribar.   

sábado, 23 de febrero de 2013

À L'HÔPITAL


Hem estat  4 dies a l’hospital de Banfora. Tot i ser una putada a molts nivells, ha estat una experiència de la qual jo, personalment, n’he tret moltes coses.
Jo ja havia estat en un hospital Africà, i més concret Burkinabé, però com és d’esperar, estar-hi de pacient, o d’acompanyant de pacient és molt diferent que estar-hi treballant o fent practiques. Hi ha hagut una cosa que m’ha sorprès moltíssim, i molt positivament. Mentre que la relació metge-infermera-pacient és absolutament freda i distant, la relació que s’estableix entre els familiars dels pacients és una de les coses més maques que he viscut aquí.  Segurament té alguna cosa a veure amb el fet de crear rutines, ja que fins ara no havíem estat tant de temps en un mateix lloc, envoltats de les mateixes persones i veient-les tantes hores al dia. Tot i així és un bon record que m’enduc d’aquest hospital.

És increïble veure com des del moment que entres al recinte de l’hospital, fins que arribes a l’habitació, pràcticament tothom amb qui et creues et saluda i diu “meilleure santé” literalment “millor salut”, bàsicament et desitja que la persona que tens malalta es posi bona l’abans possible. No importa que no et coneguin de res, ni a tu ni al malalt. I això ho fa des del guàrdia de la porta, fins a la dona a qui has de pagar els medicaments, els guants i l’estada a l’hospital, o el pare de la pacient de l’habitació del costat. En cas de que et trobis al passadís, davant de l’habitació, hi ha alguns que inclús entren directament i li pregunten com es troba, la majoria afegeix alguna cosa com “preguem per que Deu ens torni la salut” o “la salut és el primer”.

D’altres s’ofereixen a portar-te a la farmàcia per què no hagis d’anar caminant (és freqüent que la farmàcia de dins de l’hospital no tingui els medicaments), també pot ser que el vigilant del pàrquing decideixi no cobrar-te que hagis deixat la moto allà tot el dia, o que el de l’hostal en el que t’allotges et rebaixi el preu de l’habitació per col·laborar d’alguna manera  a fer-te les coses més fàcils.

No sé si és per una concepció diferent de la salut, de les relacions interpersonals o del propi concepte d’individu, en tot cas em sembla tan extraordinari i tan simple que em commou d’una manera increïble. 

Una altra reflexió és que l'estada a l'Hospital ha costat 50.000 Francs CFA (665 CFA= 1 euro). Hem pagat l'habitació, els medicaments, els equips de suero, les agulles, les vies, l'esparadrap… i hi ha gent que no guanya 665 CFA al dia. Així que la sort que tenim d'haver nascut on hem nascut arriba fins al punt de poder-nos permetre el luxe de no morir de malaria, de poder pagar per salvar les nostres vides. 

lunes, 28 de enero de 2013

Oury



Després de unes cuantes hores de camió i autocar i unes cuantes tones de pols, hem tornat a Ouagadougou.

Vam deixar Koudougou fa un parell de dies per anar a Boromo i agafar una mena d'autobús que ens portaria a Oury, un petit poble d'aquests de cases de fang. Vam estar més de mitja hora per encabir-nos tots al minibus, aprofiten l'espai d'una manera surrealista (vaig calcular que erem unes 40 persones).

A Oury ens esperava el Ngile, el president de l'associació de Máscares, que ens va acollir a casa de la seva familia. Per què us feu una idea, Oury no té ni electricitat, els porcs et desperten per la nit per què entren als patis de les cases a rebuscar menjar dins les olles i els plats i ens hem hagut de turnar l'únic matalás que tenien (una nit pel Bruno i l'Elena i l'altre per mi i el Pere). Quan vam arribar, una allau de nens cridant i saltant ens van venir a rebre i vam desapareixer en un núvol de pols i nens emocionadíssims. De seguida vam aconseguir unes taules i vam muntar un escenari a la "disco/bar/plaça/lloc d'esdeveniments" del poble. Van estar tota l'estona mirant com ho preparavem tot, i haurieu d'haver vist les seves cares quan vam treure els titelles…sobretot la Sirena que aquí li diuen Mami Watta (que ve de l'angles Mamy Watter). 

Al dia seguent teniem un festival de máscares a una ciutat propera, com 12 Km.. a la qual ens van portar en moto (cosa que, si portes ulleres i evites quedar-te cec per la pols, mola molt fer). Allà ens van rebre tots els Anciens du village, vam estar una estona fent protocol, presentacions i entrevistes i vam anar a la plaça/ esplanada de terra amb cadires de plástic cosides amb filferro a preparar-nos per l'espectacle. I van començar a entrar homes amb vestits fets de palla tenyida de colors rosa, groc, turquesa i amb unes máscares cada cop més grans representant micos, ocells, bous, llunes … i els "griots" tocaven els tambors mentre els que portaven les máscares ballaven movent el cap (máscara de fusta inclosa) amunt i avall. (Encara no he pasat les fotos.. però jo us en penjaré alguna).


La verirar és que em fa una mica de pena tornar a Ouaga, s'está tant bé als pobles (tot i que aquesta nit agrairé no dormir a terra), però tenim actuacions en un parell d'escoles (ull viu que aquí les classes tenen 120 alumnes) i en el centre cultural burkinabé!

(us volia enviar una foto però triga massa)


Petons grans i forts per tots!

jueves, 24 de enero de 2013

Bonne Arrivée!



Ho se, he trigat una mica però la veritat és que des que he posat els peus a Burkina que no hem parat.
Com ja us deveu imaginar estic estupendament i encantada amb tot, tot i tot.

La veritat és que portem uns dies sense parar. Ens movem casi cada dia, actuem casi cada dia i grabem cada dia… així que les meces capacitats poètiques ara mateix són escasses.

Estar a Burkina és redescobir. Només faig que buscar totes aquelles coses que recordava, trobar-me inesperadament amb aquelles que havia mig oblidat i somriure per totes elles: Les paraules en Moree (recordava "Nasara" -blanc- però no recordava altres paraules com "kabe"- s'ha acabat- "Zindi"-seu- o "Barca" -gràcies- ), la manera que tenen de saludar-se (quan et dones la mà amb algú has de deixar-la lliscar fins que trobis el dit anular de l'altre persona per "chasquear los dedos"), els baobabs, les parades dels autobusos on mil dones amb safates enormes al cap (que tu no arribes a entendre com s'aguanten) t'ofereixen tot tipus de begudes (inclús begudes que no pots comprar perque no sortiries de la letrina en una setmana), les dutxes amb galleda veient el cel estrellat, el sorollet dels llangardaixos que estan a les parets i es menjen els mosquits, la sensació d'estar cobert de pols, les cerveses de més de mig litre que a Barcelona mai m'hagués pocgut beure, nens i nens i nens per tot arreu (cada cop que actuem surten un munt de nens del no res i de cop i volta en tenim 300 o 400 rodejant l'escenari)...

No tinc gaire temps per mi, així que no tinc gaire temps per llegir, pensar, dibuixar, i viure-ho exactament com voldria, però crec que tampoc és el que toca ara. La convivència està sent força fàcil. Ja sabeu que jo sóc una mica estricta amb algunes coses i però ens estem complementant tots molt bé i hi ha molt bon rollo.
Quan sigui a Bénin potser us puc escriure coses amb més qualitat filosòfica o de caire més introspectiu…ara per ara només dir-vos que estic gaudint molt del viatge, que estem trobant molts artistes, titellaires, músics, escultors… disposats a ensenyar-nos la seva feina i acompanyar-nos i que els burkinabés son un amor.

Cada un de vosaltres apareixeu de maneres diferents al llarg del dia, per una cosa o una altra, i m'encanta pensar-vos i recordar-vos així, dient: ojalà ara …. estigués aquí, això li encantaria.


Je vous embrace très très fort!

Fins aviat.



(Estic així de feliç -ver foto- i vaig en màniga llarga perquè aquí és "hivern" i per la nit fa "fresca")




jueves, 17 de enero de 2013

Au revoir


Tots els que em coneixeu bé (i per tant els únics que sabreu de l'existència d'aquest blog) sou conscients de les meves escasses capacitats tecnològiques, de lo poc que m'agraden aquestes coses i de lo poc que necessito conectar-me a internet quan sóc fora, i especialment a l'África, així que nosé si això és una pèrdua de temps, si hi tornaré a escriure o si es podrirà aquí. 

La intenció és mantenir-vos informats. Millor informats que a la resta, i més poéticament informats que a la resta. Per que sé que vosaltres no en tindreu prou amb un "estic viva" al mur del Facebook i per que si em passen coses importants com per exemple… que acabo vivint dins d'un baobab o … em fan Voudou o vudú o budú y em quedo calva…o… em faig amiga d'una girafa que viu en un oasis o alguna cosa per l'estil, vull que sigueu els primers en saber-ho.

Aquesta serà la meva manera de sentir-me més a prop vostre, cosa que segur que necessitaré en molts moments per que seré molt feliç però també seré molt lluny i us trobaré a faltar. També molt.  


Petons i petons i petons per tots.

Proximes notícies des de Oua-ga-dou-gou!


PS: Para los "quisquillosos" no vull ni una referència a les meves faltes d'ortografia, ¿estamos?